dimarts, 2 de gener del 2018

LA LLUM DE LES ESTRELLES MORTES


L’any 2017 ha acabat per a mi (acabar és sinònim de morir), amb la lectura de “La llum de les estrelles mortes” de Josep Manel Vidal (Edicions del Bullent). La coincidència ha sigut el resultat d’un cúmul d’estranyes i misterioses circumstàncies.
Alguna de les estrelles que veiem brillar van morir (es van apagar) fa milers d’anys. La distància les manté vives segons la nostra percepció. Són reals aquestes estrelles? La nostra vida és real o és el que percep la nostra consciència que ho veu des de milers d’anys de distància. Ja estic una altra volta amb allò de la percepció de la realitat i la realitat, conceptes que s’han repetit durant tot l’any. I torna la idea de la cova de Plató versus la forma com a realitat de Aristòtil. Crec que seria correcte dir que la història de la filosofia és, en part, la història de la recerca de la realitat.
En un escriptor què és real, la seua vida o la ficció que pretén haver creat? La realitat són les paraules que surten de la boca del poeta, o l’objectivitat de la mirada de la geògrafa?
És la subjectivitat nostàlgica i intimista del passat o és el present? O és el futur que preveiem? El passat continua sent en algun lloc la realitat actual?
No us espanteu. El llibre no sols ens convida a reflexionar, també són uns relats dotats d’una acció trepidant, misteris, suspens i podreu notar el lleuger salpebrat d’un pessiguet de bon humor.
En acabant el llibre vaig anar a sopar a l’associació de jubilats. Ja sabeu com va això: cava, raïm, torró, balls, serpentines... però això és una altra història... (o una altra realitat?). Feliç 2018.

2 comentaris:

  1. Hola, Josep. Gràcies per la teua ressenya. Podria dir-te que ha estat l'atzar qui m'ha portat fins ací. Però mentiria. El senyor google fa servir algoritmes profitosos per a aquells que anem cercant efectes sobre el que escrivim. Amb el teu permís, compartiré les teues reflexions. Que continues gaudint. Una salutació.

    ResponElimina