dimarts, 4 de juliol de 2017

Un, ningú, cent mil.


Han passat més de noranta anys des que Luigi Pirandello va escriure aquesta novel·la (novel·la?) fins que jo la llegira, fa un parell de setmanes, aprofitant la primera traducció al català. Una sorpresa, no tant pel contingut com pel fet de coincidir amb Pirandello sobre la diversitat de persones dins del mateix jo, o de Tal persona. És com allò dels colors: Quan tu veus un objecte i jo també, coincidim en donar-li un nom determinat al seu color, però... ¿els dos veiem el mateix color? Probablement no. El final és un poc sarcàstic, però no es pot esperar una altra cosa, venint de Pirandello.