dijous, 23 de març del 2017

UNA REFLEXIÓ PRAGMÀTICA SOBRE EL PROCÈS


De vegades he llegit que Artur Mas, o Convergència Democràtica de Catalunya (Ara li han posat un altre nom, però no ha canviat res), han ventat el foc de l’independentisme no perquè són independentistes, sinó perquè volien crear una cortina de fum per a amagar la pèssima gestió de crisi econòmica amb retalls socials. Altres vegades he sentit opinions en el sentit que el motiu era fer passar desapercebut el finançament il·legal. No, jo crec que el motiu de la conversió a l’independentisme ha estat una altra, i molt més important.
Comencem per dir que la classe dominant catalana, l’aristocràcia durant l’antic règim i l’alta burgesia en l’edat contemporània, han tingut més por al poble català, als treballadors de fàbriques o jornalers del camp, que al domini espanyol. Crec que és una conclusió a la que podem arribar si estudiem la història desapassionadament. La petita burgesia catalana ha estat més identitària i més idealista, però sense llevar importància als interessos econòmics, clar.

Propose que ara partim de la negociació de Mas amb Zapatero en la qual van acordar retallar les competències d’un estatut que havia estat aprovat pel vuitanta per cent dels membres de les Corts Catalanes (80% !). Crec que no exagere ni dic res nou si afirme que en aquell moment Convergència Democràtica de Catalunya i Mas al capdavant no eren independentistes. ”Ara no toca parlar d’independència” deia en aquella època algun portaveu oficiós. No estic acusant ningú, estic constatant uns fets. Crec que estarem d’acord en el fet que fins a la sentència del Tribunal Constitucional, uns anys més tard, en contra d’alguns punts de l’estatut, a Catalunya els independentistes eren minoria exigua. ¿Després de la sentència Mas i CDC es converteixen immediatament en independentistes?. Crec recordar que no. Quan CDC i Mas al capdavant, comproven que l’autocar de l'independentisme va acaramullat de gent, és quan pensen que la part de la societat que ells políticament representen, no pot perdre l’autobús i decideixen, ben encertadament per part d’ells, pujar-hi i conduir-lo.

Això no és nou en la història. Durant la lluita (revolució americana) per la independència, el terratinent i advocat Robert Livingston va dir més o menys (ho escric de memòria) que “cal nedar dins d’un corrent que no es pot detenir i dirigir-lo”, i es va passar a la lluita per la independència d’Amèrica, en la que participava gent que es rebel·lava contra les injustícies socials de la classe dominant britànica i uns altres que, com Robert Livingston, volien conservar ni que fóra una part dels seus privilegis (propietat privada). Cosa lògica i correcta.


Si expose aquesta reflexió ara i ací (disculpeu-me si és massa llarga per un lloc com el blog Trepig) és pel següent motiu: Entenc que els independentistes catalans el que pretenen és crear un nou estat. Si es tracta d’això, ¿perquè hi ha partits d’esquerre, que se suposa que volen una nova societat més justa i igualitària –o justa i igualitària tot i les dificultats que suposen les circumstàncies geopolítiques— que no aprofiten l’oportunitat de crear un nou estat, a partir del qual puguen crear una nova societat i deixen passar l’autocar? ¿Què faran si un dia --tot i que creuen que és impossible, podria passar— Catalunya fóra independent? Córrer darrere de l’autocar “Ei que volem pujar!” I tindran tot el dret del món, però el poble (les urnes) els deixaran pujar? ¿No hauràn desperdiciat l’oportunitat de participar en la fundació de una nova societat?.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada