PLUJA I LLÀGRIMES

Ahir va ploure. Alegra veure ploure perquè portem uns anys de forta sequera. Però tots no s’alegren. Per les televisions vam veure que se suspenien algunes processons cosa que ocasionava un fort disgust a alguns confrares. “Tot l’any esperant la processó i ara l’hem de suspendre per culpa de la pluja”, es lamentava un. Jo puc entendre aquesta  tristesa. Uns altres ploraven desconsolats, miraven al cel i semblava que deien “Senyor en què t’hem ofès perquè ens impedisques adorar-te, perquè un càstig tan extremat?”

Milers de turistes de tota Europa venen a territori espanyol a setmana santa, de vacances, per a gaudir del sol i del bon oratge. Estan defraudats, un viatge tan llarg –una o dues hores d’avió, potser hores d’espera per la vaga de controladors,  moltes hores si venen en cotxe— moltes despeses i ara no trobar sol. No hi ha dret. Però poden estar tranquils, ben aviat sortirà el sol.

Les televisions també van mostrar la pluja en els campaments improvisats dels refugiats de la guerra de Síria, campaments prèviament desballestats pel vent, plens de fang per tots els llocs, la gent sense aigua pota ble, amb pocs aliments, mal vestits, fred, fam. Alguns xiquets han perdut els pares –morts per la metralla de la guerra— i no tenen casa on viure –la que tenien va ser destruïda per les bombes de la mateixa guerra--  i per si fora poc, ara pluja. Aquests no ploraven. Ja no ploraven. Potser, al contrari dels confrares.  no tenen fe. Jo crec que ja no tenen fe ni esperança, ni llàgrimes. Ja no els queda res.

A mi la pluja em va agarrar a la caseta. Havia anat a caminar però vaig tindre sort que començara a ploure quan estava prop de la caseta i vaig trobar cobert sense quasi banyar-me. Sort. Veia ploure i em sentia feliç. L’esperit s’alegra de veure ploure –si estàs a cobert—després d’una forta sequera. Aquesta aigua farà una bona saó i podré sembrar hortalissa. Estava feliç. Feliç... i avergonyit de ser europeu. Avergonyit de pertànyer a una societat que es diu civilitzada però no protegeix els civils –la majoria vells i infants—que fugen de la guerra, de la destrucció d’unes armes, d’unes bombes, que potser han fabricat els mateixos europeus. Vergonya i ganes, moltes ganes, de desballestar aquest sistema.