Hui fa dos setmanes que m'han operat de "catarates" l'ull de l'esquerre. Posteriorment, l'ull de la dreta ha sofrit conjuntivitis, però ja està pràcticament bo. Segons les ordres de la doctora, demà puc començar a conduir, però el cas és que conduïsc des de fa uns dies, doncs m'he avançat al calendari de l'oftalmòloga.
De matí a caminar, sis kilòmetres, durant un poc més d'una hora. Des de les 7 i mitja a un quart per les nou. Hui he fet menys que altres dies. Després uns quants exercicis de musculació --per prescripció facultativa, que no crega ningú que pretenc lluir musculatura-- i un quart d'hora d'estiraments que hauria de ser un exercici obligatori per a totes les persones majors de cinquanta anys, edat que jo vaig superar ja en fa més de vint.
De vora migdia el calor es fa sufocant. Hui hem arribat a 45 ºC a Pedreguer. Una basca pesant, ofegadora, aclaparadora que ha estat substituïda per vent de ponent --de ponent ni vent ni gent… ni lleis-- que ha agreujat la situació, ha augmentat la sensació d'ofegament, de cansament, d'abatiment. El verd viu i saturat de l'hortalissa ha esdevingut un verd pàl·lid, trist. I les seues fulles, moixes, tot i que he augmentat el reg. Fins i tot he sentit una olor rara que no identificava. Finalment he cregut que era olor a terra seca, cremada, terra que a poc a poc es converteix en desert. Em sentia deprimit, malalt. Fins i tot el cervell, la ment, el pensament semblava quedar-se atordit, adormit, com de plom. Supose que com el que té normalment la senyora Punset i altres membres de Ciudadanos.
Per a les persones de la meua edat que pateixen del cor i no disposen d'aire acondicionat --jo tampoc en tinc-- aquesta calor es perillosa. Pense amb els treballadors que hui treballen al sol, o en naus de sostre metàl·lic que es converteixen en verdaders forns.
No he pogut fer la sesta a l'hamaca. La lona cremava, he hagut d'amagar-me dins de la caseta. Els meus néts s'han passat el dia arruixant-se uns als altres amb la mànega d'aigua.
Si existira un infern… rectifique, si existira l'Infern teològic, que no existeix --no exposaré els meus arguments perquè són quasi tan irracionals (però irònics) com els que intenten demostrar que hi ha una vida després de la mort-- seria un lloc amb una calor com la que fa hui. Inferns, amb minúscula, per a entendre'ns, n'existeixen massa.
Bevem molta aigua, com està manat, i de menjar, preferentment fruïts i verdures. Les tomaques i el meló d'Alger són ben adients per a dies de tanta calor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada