dissabte, 12 d’agost de 2017

CONTES VALENCIANS (Blasco Ibáñez)


Es tracta d’una edició de contes de Blasco Ibáñez, traduïts al valencià (un valencià popular, ben adient per l’estil dels contes) per José A. López Camarillas. El que no era normal és que uns contes populars i COSTUMISTES estigueren escrits en un idioma que el poble NO tenia COSTUM de parlar. Ara queda més coherent i els contes són més autèntics, més popular i més costumistes.

dijous, 10 d’agost de 2017

SOM UNA COLÒNIA



 "El Decret de Nova Planta promulgat el 29 de juny de 1707 va suposar la definitiva abolició i derogació dels Furs de València".( Argument del Tribunal Constitucional espanyol per a eliminar el dret civil valencià aprovat per les Corts Valencianes).

1. Felip V justifica el Decret de Nova Panta (29 de juny de 1707) “por justo derecho de conquista”

2. El Tribunal constitucional elimina el dret civil valencià basant-se amb el Decret de Nova Planta

3. Ergo... el dret civil valencià queda eliminat i la justificació és “por justo derecho de conquista”.

Crec que això vol dir que, segons el Tribunal Constitucional, que té l’última paraula en temes judicials a Espanya, els valencians som una colònia d’Espanya. No?

Prenem nota i actuem en conseqüència... sense por, i sense complexos:
 IN-DE-PEN-DÈN-CI-A

divendres, 4 d’agost de 2017

EL PENSAMENT I L’ACCIÓ


Quan vaig veure la ressenya del llibre a Vilaweb, em va vindre a la memòria un fet de fa molts anys, important i emotiu: la meua amistat amb Josep Maria Costa va començar amb una discussió producte d’un malentés, d’un accident dialèctic o d’alguna jugada incomprensible dels nostres subconscients. El debat consistia que és abans el pensament o l’acció? L’any aproximat, 1961, poc abans de “Nosaltres els valencians” del que vaig tindre notícia mitjançant el mateix Josep Maria. D’això parlaré tranquil·lament una altra vegada.
Ara, però, anem al llibre. Diferents autors (Ferrar Archilés, Jaume Lloret, Joaquim Carlos Noguera, Giaime Pala i Antoni Rico) han investigat i opinat sobre la influència de Marx i Gramsci en Joan Fuster, amb diferents conclusions. Crec que el que hem de tenir en compte, la cosa més important, és que Joan Fuster era un intel·lectual i un lliurepensador. Com a intel·lectual tenia set de coneixements i no podia deixar passar l’oportunitat de llegir Marx i Gramsci entre tantíssims altres. Com a lliure pensador, ni el pensament de Marx ni el de Gramsci ni el de cap altre pensador, filòsof, teòleg o polític no es convertirà mai en doctrina ni en dogma. De tota manera, paga la pena llegir aquest llibre format per diferents petits assajos.

dijous, 27 de juliol de 2017

L’ILLA DEL DIA ABANS (Umberto Eco)


Primer que tot diré que L’illa del dia abans és, en la meua opinió, un homenatge d’Umberto Eco a Thomas Mann. L’autor fa ús de l’oralitat en la narració i concretament el diàleg amb el lector, que va ser una de les habilitats de Mann mai superades per ningú. Les descripcions en aquesta novel·la, són detallades, precises i riques, com les que feia Mann. També juga amb el concepte del temps i reprodueix reflexions i debats sobre el pensament d’una determinada època.
Una narració basada en unes suposades cartes del protagonista que han arribat a mans del narrador. Narració que en porta una altra inserida (una ficció del protagonista) i algun malson (del mateix protagonista), és a dir, distintes narracions, inserides o paral·leles que obliga al lector a estar ben atent per a no confondre’s. Finalment és el protagonista qui confon la seua realitat amb la seua ficció (!) Amb tot això Eco analitza la psicologia dels novel·listes.
Per si fóra poc, aquesta novel·la es converteix encara en més difícil i pesant perquè Eco s’esplaia en excés amb les disquisicions pseudofilosòfiques i pseudocientífiques prèvies a la il·lustració. Un discurs irracional per bé que explique com era una època, si és massa llarg, es fa pesant, com passa a vegades. Com l’intent del jesuïta que intenta explicar científicament el diluvi universal emprant el concepte del dia abans que està a l’altra banda de l’antimeridià. És possible que l’autor ha volgut fer una crítica a la irracionalitat, crítica que a vegades sembla còmica, o potser s’esplaia amb un sentit de l’humor una mica exagerat.
La trama consisteix en la recerca del misteri (segle XVII) del punt fixe que permeta mesurar la longitud i situar el meridià 180é o antimeridià, amb el supòsit que, per estar un dia abans a l’altra part, es podrà passar del passat al futur en una sola passa.
No apta per a lectors amb poca paciència o poc habituats a la lectura

dimarts, 4 de juliol de 2017

Un, ningú, cent mil.


Han passat més de noranta anys des que Luigi Pirandello va escriure aquesta novel·la (novel·la?) fins que jo la llegira, fa un parell de setmanes, aprofitant la primera traducció al català. Una sorpresa, no tant pel contingut com pel fet de coincidir amb Pirandello sobre la diversitat de persones dins del mateix jo, o de Tal persona. És com allò dels colors: Quan tu veus un objecte i jo també, coincidim en donar-li un nom determinat al seu color, però... ¿els dos veiem el mateix color? Probablement no. El final és un poc sarcàstic, però no es pot esperar una altra cosa, venint de Pirandello.

divendres, 23 de juny de 2017

El cas Peníscola


Hi ha novel·les amb trama seriosa, de trellat, transcendental, o si més no, que fan pensar amb coses importants. Amb tot i això poden ser divertides i també poden tenir sentit de l’humor. Normalment –també hi ha excepcions—tenen qualitat literària.
Hi ha unes altres novel·les que tenen una trama destrellatada, plena de situacions absurdes, inversemblants, amb situacions de bogeria límit i que normalment els falta qualitat literària.
“El cas Peníscola” (Manel Joan i Arinyó) és un cas híbrid. Té totes les circumstàncies del segon grup, però, mira per on, amb qualitat literària.
Recomanable per a persones amb depressió de qualsevol origen o que necessiten emocions fortes, o que siguen de riure difícil. No cal prendre píndoles.
Riureu a gust.
Ah! M’oblidava. És una novel·la de lladres i serenos.

dijous, 25 de maig de 2017

Talismà (presentació)


Abans de la presentació de Talismà, el darrer poemari de Carles Mulet, l’havia llegit un parell de voltes. Els poemes m’havien agradat per la musicalitat de les paraules i el ritme de les estrofes, però... Llevat de poques excepcions em costava d’entendre el missatge del poeta, em semblava irreal. Pot ser, pensava jo, els anys no perdonen i he perdut facultats intel·lectuals com n’he perdut, i això és força evident, de físiques.
Vull dir, abans de continuar, que la presentació de Tomàs Llopis la vaig considerar la més pedagògica de totes les presentacions de llibre que recorde. Així li ho vaig dir a l’amic, i veí de cadira, Josep Maria Costa qui em va respondre dient que havia estat una lliçó magistral. Els dos vam coincidir també en lamentar-nos per no haver enregistrat l’acte. La categoria que atorga ser catedràtic de llengua i literatura catalana, i l’experiència de tota una vida dedicada a l’ensenyament, va donar com a resultat el que he dit.
El presentador va començar dient que el poemari és difícil d’explicar, com és difícil de llegir, perquè aparentment és irracional i irreal (em vaig sentir alleugerit), perquè exposa la realitat des de la visió del poeta, una visió subjectiva, clar, però no irracional.
Després, Carles ho va arrodonir, nuant-se intel·lectualment i mostrant-nos la seua visió de la vida, expressada poèticament. Cadascú veiem la vida des d’una perspectiva diferent però, a més a més, cadascú l’expressa segons els seus sentiments.
A més de tot això, sempre ens quedarà l’etern dubte: la realitat és la idea que està fora de la cova i sols alguns privilegiats poden entendre, mentre uns altres sols veuen el reflex interior? O hi ha tantes realitats, tants universos com persones i la visió subjectiva (la del poeta en aquest cas) és l’única realitat possible?