divendres, 6 d’abril de 2018

AÏLLATS



Tan nefast va estar l’excés d’eufòria de l’espanyolisme quan van detenir Puigdemont a Alemanya, com l’excés de ràbia que ha vomitat quan la justícia alemanya l’ha deixat en llibertat. L’editorial de Jiménez Losantos és el botó de mostra més expressiu però no l’únic, per desgràcia. Els dos extrems del mateix discurs revelen que per part de l’espanyolisme –espanyolisme com a ideologia—no es pot esperar diàleg o vocació de trobar una via pacífica de negociació i resoldre el problema mitjançant la negociació política i democràtica. Sols es pot esperar que a Espanya hi haja també un col·lectiu suficient nombrós i amb l’autoritat política, moral i intel·lectual necessària per a construir una opció de trellat que porte a una solució civilitzada del problema.
L’actuació de la justícia alemanya, la belga, les declaracions del govern suís negant-se a què Falciani siga moneda de canvi amb Rovira, les investigacions del govern belga sobre espionatge espanyol dins de Bèlgica (targetes de geolocalitzadors a Puigdemont), la sentència del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg respecte als joves catalans condemnats per la justícia espanyola per injúries al rei, l’informe de l’Alt Comissionat de l’ONU declarant que a Espanya es van vulnerar els drets humans en les càrregues policials de l’1 O, la declaració que encomana Espanya a respectar els drets civils de Jordi Sànchez, units a la vergonyosa multitud de casos de corrupció política que arriba a extrems tan miserables com el cas del màster de Cifuentes, les baralles infantils de la casa reial, tot junt fa pensar que Espanya es quedarà en poc temps, completament aïllada del món civilitzat.
La declaració d’Ivo Vajgl, exministre d'Afers Estrangers eslové i actual eurodiputat “Si no aturem Rajoy, el corrent autoritari s’escamparà per tot Europa” és ben expressiva de la realitat política a Espanya i a Europa, però falta dir una cosa: a Rajoy l’ha d’aturar, abans que ningú, la ciutadania espanyola. I no sols és Rajoy, també és tot el PP i Ciutadans i la major part del Gran Poder Mediàtic Espanyol i fins i tot el PSOE que està tan marejat que no sap diferenciar entre Espanya i espanyols, entre interessos del poder econòmic i financer i interessos dels treballadors, entre lleis i democràcia.
Jo no veig per cap lloc eixa ciutadania espanyola capacitada i disposada a crear una alternativa a l’autoritarisme, a l’arbitrarietat, a la corrupció, al desgovern i a la misèria moral que actualment governa Espanya. La solució del Principat de Catalunya és clara i ferma. Els altres haurem d’encetar el mateix camí ben aviat o ens quedarem aïllats dins l’illa.

dimecres, 4 d’abril de 2018

De poble




Ser de poble, en molts aspectes, és una sort. Fins i tot en alguns aspectes intranscendents, com el de l’exemple que ara exposaré. Primer hauré de dir, que també els de poble podem ignorar fets que normalment atribuïm a gent de poble, de la mateixa manera que, una persona de ciutat pot tenir coneixements que normalment atribuïm a gent de poble. Fetes les excepcions, anem a la qüestió. He llegit en una novel·la el següent paràgraf:  “...  ni tan sols a eixes primeres hores de matí corria una miqueta d’aire...”  L’autor, que mereix tot el meu respecte i admiració, es referia a un dia d’estiu en el qual s’endevinava que seria calorós perquè a l’eixida del sol no corria l’aire. Ni tan sols a eixes primeres hores del matí.
L’autor és una persona de ciutat. Si haguera sigut de poble, si haguera anat alguna vegada a tirar sulfat a les tomaqueres o als ceps, o a tirar herbicida a l’herba roquera que creix a la vora dels màrgens o a la canyota que resisteix pels racons dels bancals, on no arriben les aixades de les mules mecàniques, hauria sabut que aquestes feines s’han de fer de bon matí i no a qualsevol altra hora del dia. Perquè és just a aquestes primeres hores del matí quan normalment no corre ni una miqueta d’aire i el sulfat no et crema els ulls ni l’herbicida no vola incontroladament a contaminar les hortalisses. I que, consegüentment, del fet que a les primeres hores del matí no corre ni una miqueta d’aire no podem deduir que farà un dia de calor, perquè això passa a qualsevol estació de l’any, i a continuació pot fer calor o fred.
Reconec que molta gent de poble no és llauradora i normalment no va a tirar sulfat ni herbicida, però als nostres pobles no és fàcil trobar algú que no hi haja fet ni vist fer aquestes feines o, si més no, n’haja sentit parlar alguna volta, encara que siga esmorzant amb els amics.


dimecres, 28 de març de 2018

Miguel Iceta



He deixat passar un poc de temps per tal d’asserenar-me respecte al tema del qual vull escriure, i fer-ho sense rancúnia ni  ressentiment. Iceta, el polític del PSC, és una persona que m’ha generat simpatia i ha merescut el meu respecte, independentment de compartir o no --a voltes si, a voltes, no-- les seues idees polítiques o la seua actuació com a polític. Perquè, entre altres coses, és una persona que ha lluitat amb dignitat i valentia contra la marginació d’un col·lectiu del qual forma part.
També he de dir que ara ja no mereix ni la meua simpatia ni el meu respecte com a polític. Com a persona, tots mereixem el mateix. El dia que les Corts Catalanes van aplaudir majoritàriament –molt majoritàriament—a les famílies dels presos independentistes catalans, no aplaudien la República de Catalunya, no aplaudien el procés d’independència, no aplaudien els polítics empresonats. No, el que aplaudien era a unes persones, a unes famílies que sofrien –com altres col·lectius que per sofrir mereixen respecte i solidaritat—estar separades del marit, de la muller, del pare, de la mare. Iceta, va negar el seu aplaudiment, la seua solidaritat, com també ho van fer la resta de diputats i diputades del PSC, dels quals esperava poc. De C’s i PP no cal parlar. I jo, a partir d’aquell moment, li negue la meua simpatia i el meu respecte com a polític. Si dimiteix a conseqüència d’aquell acte d’insolidaritat, potser li tornaré el meu respecte. Tinc por de negar-li el meu respecte com a persona i després penedir-me, perquè això de negar el respecte a una persona és molt fort. Però si diré que no considere a Miquel Iceta una bona persona. No. No ho és. Els socialistes catalans es mereixen uns altres liders... o un altre partit.

dissabte, 24 de març de 2018

Setmana Santa



Setmana Santa: Dedique a les meues amistats catòliques practicants el següent text bíblic:

“Atreure amb la força, amb els cops, amb els empresonaments a aquells que hom no ha pogut convèncer per la raó, és una heretgia execrable.” (Sant Anastasi. Llibre I)

En honor a les víctimes de les càrregues policials de l’1 O i els independentistes empresonats.

dimecres, 7 de març de 2018

PROGRAMES DE FESTES DE PEDREGUER



Tots els programes de festes de Pedreguer han estat digitalitzats i indexats per Antònia Server Ramis-Vives i disponibles a la nova web de l’Ajuntament, a disposició de qui vulga consultar-los. És un treball exhaustiu, portat a terme amb paciència durant molt de temps, com alguns sabem, que facilitarà futures investigacions històriques, sociològiques, econòmiques sobre Pedreguer. Els tipus de comerç i indústria, l’estil i el rerefons social de les col·laboracions literàries, les fotografies, la manera de ser d’un poble en una època determinada segons les seues festes, i altres dades, podran ajudar a qui tindrà curiositat per a conéixer la història recent de Pedreguer. I serà un instrument especialment interessant per als qui vulguen investigar i treballar des d’una perspectiva científica.
Amb aquesta idea algunes persones de Pedreguer, entre els quals em trobe, havíem col·leccionat els programes. Ara estan disponibles per tot el món, de manera fàcil i assequible.
En la meua modesta opinió és la millor aportació feta per a l’estudi de Pedreguer (per al període que va des de la meitat del segle passat fins a l’actualitat).
Gràcies i enhorabona, Antònia.

dilluns, 5 de març de 2018

DIA 8 DE MARÇ: LA VAGA.



El dia 8 de març, vaga de la Dona. Qui pense que és una lluita de les dones contra els homes, s’equivoca. Qui es pense que serà una vaga més, s’equivoca. És la vaga a partir de la qual, les coses canviaran i farem una societat justa. Molts homes manifestem el nostre compromís amb aquesta vaga i la nostra solidaritat. És l’anunci de la lluita. Després arribarem els jubilats, i es solidaritzaran els joves. Després els treballadors i les treballadores en atur i els mal pagats, i ens solidaritzarem els jubilats i els estudiants. Entre totes i tots aconseguirem una societat justa. La primera batalla la comencen les dones el dia 8 de març. Ànim!!!

divendres, 23 de febrer de 2018

LA TRANSICIÓ DEL BUNYOL



Valtònyc 3 anys i mig de presó, independentistes catalans a presó preventiva, censura a ARCO per fotos pixelades de presos polítics. Fins i tot la portaveu del PSOE afirma que li sembla correcte perquè això (la censura) “afavoreix la concòrdia” (és a dir, la crispació no és la conseqüència de falta de democràcia, sinó la causa). Uns tancats en presó preventiva per motius polítics, uns altres, condemnats, vivint lliurement a Suïssa. Una altra, amb diferents carreres universitàries, és innocent perquè no sabia què firmava. De la corrupció no cal ni parlar. Com pot ser que després de quaranta anys de democràcia, ara estiguem ací? Potser que la transició no havia acabat perquè és circular? Jo ho veig com la transició del bunyol.