diumenge, 4 de desembre de 2016

Referéndum italià


Si jo fóra italià votaria NO, com el meu admirat novel·lista Andrea  Camilleri. Espere que els italians, ciutadans d’un país d’imaginació i art inigualables, no caiguen en el parany que si es perd el referèndum, baixarà la borsa i apujarà el preu del deute. El que es juga no és això. El que es juga és pluralitat contra autoritarisme. Que la borsa caiga sols és un xantatge, important, això sí, quant a efectivitat electoral, és a dir, pur populisme. Vist des d’ací, jo sóc partidari d’eliminar el senat espanyol i també les diputacions, per a disminuir el clientisme. Però donar majoria absoluta al més votat amb poders amplis, és donar-ho tot a una minoria, és a dir, tornar a Mussolini. Totes les minories juntes –més la gran abstenció silenciosa—sumen una majoria enorme. El que cal, mirant-ho des d’ací, és canviar la llei d’Hondt per una proporcional pura. I que valga igual un vot de Sòria –amb tots els respectes a la ciutadania de Sòria—que un de València. No?
Enric Juliana, en un article a La Vanguardia recorda l’eslògan de César Borja. “O César o res”. Això és el que significa el si al referèndum d’Itàlia.

Però, què voleu que faça? Jo no tinc vot a Itàlia.

dimarts, 29 de novembre de 2016

L’herència dels càtars (Pep Castellano. Esplai. Edicions del Bullent)


Una novel·la amb una estructura narrativa que m’és familiar i que m’agrada, clar. Comença en l’actualitat, una història de l’Edat Mitjana basada en uns papers trobats casualment, un tresor, unes històries d’amor i, finalment, tornar a l’actualitat. Els càtars, l’orde dels Templers, i les lluites de l’Edat Mitjana, amb un missatge contundent en contra de la guerra que sempre la paga el poble, amb sang i amb diners. Una novel·la entretinguda per a gent jove, cosa que no vol dir que no puga llegir-la amb gust algun iaio com jo.

dimecres, 23 de novembre de 2016

Hum... Rita. L’home que ensumava dones. (Isabel Clara Simó)


Un relat inserit en un altre. La dona (una professora jubilada) que li fa desfici, jo diria que por, reunir-se amb les amigues de facultat per no comprovar la realitat del pas del temps, tot i que finalment accepta aquesta realitat, que es troba un manuscrit (relat inserit) que conta la història d’un jove marginal amb dots naturals per a sentir i diferenciar els olfactes més amagats, i la seua amant. Un cant a la llibertat sexual, al feminisme i a la solidaritat.
Escrita amb els recursos literaris d’una mestra dels relats, que usa els flashback en els moments oportuns, que inclou cites literàries en el manuscrit que la primera narradora coneix o cerca per conéixer, donant-li una aparença de fet real, una versemblança sorprenent. I una tesi sobre la comunicació, que no depén de les paraules sinó de la voluntat de comunicar-se. I unes circumstàncies estranyes per demostrar la realitat dels fets narrats, tot i que al final et posa a la boca un somriure un tan trist, però que ha fet reflexionar.

dilluns, 21 de novembre de 2016

FESTA DEL BÀSQUET



Tardor 1988. 1r. partit a Casa. Pati del Col·legi l'Alfàs
Novembre 2016. Han passat 28 anys Pavelló municial










Diumenge es va celebrar la festa anual del bàsquet. Enguany ha estat una celebració força especial, en la que pràcticament no ha faltat ningú. El motiu, com supose que tot el món sabrà, era que s’havia fet realitat la històrica reivindicació del CB Pedreguer: Volem pavelló. Ara, Ja tenim pavelló. El basquet de Pedreguer no sols ha sigut constant en la reivindicació sinó que, a més a més, ha tingut paciència. És a dir, ha aguantat fred, vent i rosades, i tot el que ha calgut, sense baixar mai els ànims. Ha resistit. La prova és que des de l’any 1988 que es va crear el club amb uns quants xicons entre divuit i vint anys (amb un xiquets juvenils i un equip femení juvenil que es va formar el 1989) fins hui, el club ha anat pujant en quantitat i qualitat i actualment Pedreguer té, entre el club i l’escola municipal, fama reconeguda per tot el País Valencià, i és un referent de basquet. Publique unes fotos de jugadores i jugadors en actiu i retirats, diumenge al pavelló municipal i alguns dels primers equips, des de fa 28 anys. Si algú no és conscient del pas del temps, que observe les caretes. De dinar uns cus-cus excel·lents. L’enhorabona a totes i tots els aficionats al basquet, a l'esport en general i a l’Ajuntament per l’esforç. Ara a gaudir.

1r. equip femení 1989









Obrint pas. Tècnica i passió

Xàbia 1990
La taula
20-11-2016 Pavelló municipal de Pedreguer








20-01-90 Pati Col·legi Alfàs
Qui va per ells? Pedreguer!!!
Les celebracions es feien al Trepig 18
Juvenil. Gener 1991
Campió de lliga
Campió de Lliga Femení 205-06
Una gran temporada 2005-



Molts anys reivindicant pavelló. Ja en tenim!



El Trull. Un equip intractable







A per totes. Així es va guanyar una paella
que va ser la primera celebració


dimecres, 16 de novembre de 2016

La imatge desitjada (J. Vicent Viel)



Una novel·la policíaca ambientada en la València de l’edat Mitjana, en la que el cap de guaita ha de descobrir, sota la pressió d’un senyor negociant, ric i important amb ambicions polítiques, qui ha robat una imatge de la mare de Déu propietat del citat senyor. Té els elements d’una novel·la negra, però crec que no és apropiat parlar d’aquest gènere en un relat que té lloc al segle XIV. Per una altra banda, el cap de guaita juga amb gran avantatge respecte a un detectiu del segle XX o XXI, perquè algunes confessions s’aconsegueixen gràcies a les accions ben expeditives de l’època, i no gràcies a l'enginy del detectiu. Podem dir que és entretinguda i, al mateix temps, està ben ambientada en la València de l’edat mitjana.

divendres, 11 de novembre de 2016

L'amor també mata (Josep Franco)

Novel·la negra (curta) de Josep Franco, en la que una prostituta es converteix en escriptora per a narrar un cas d'un inspector de policia jubilat amb qui conviu i ha compartit algun projecte empresarial fracassat. Com a característica de qualsevol novel·la negra té el seu rerefons politicosocial, i el puntet d'humor imprescindible que ací es converteix quasi en una novel·la d'humor. El relat, en primera persona --característica del gènere-- és desimbolt i té l'espontaneïtat que se li suposa a la narradora, amb les limitacions que, de vegades, l'imposen els correctors, i que ella ho adverteix amb una gràcia que sols pot tindre la mestria literària de Josep Franco. Es llegeix d'una sola tirada.

dimecres, 9 de novembre de 2016

TRUMP-RAJOY-SUSANA


Em quede bocabadat de veure votants del PP espantats perquè a USA han guanyat els republicans. Rajoy és igual que Trump! Estic observant més dramatisme en l'elecció de Trump que en la de Rajoy com a candidat més votat o com la del PSOE investint a Rajoy. M'agradaria que algú m'explicara la diferència.

El fet sobre el qual cal reflexionar, és perquè americans d'origen hispà, afroamericans, musulmans, treballadors... poden votar a Trump. O si voleu, ho dic d'una altra manera: el que cal reflexionar és perquè a Espanya, la majoria de classe mitjana, destruïda pel PP, de treballadors mal pagats convertits en treballadors parats sense paga o amb paga miserable, voten al PP o al PSOE, que al cap i a la fi, ha permés el govern de Rajoy per por a la independència de Catalunya o per por al radicalisme de Podemos-IU.

I si voleu, us diré --i si no voleu, no ho escolteu, però ho diré igual-- quin és el resultat de la meua reflexió: El vot als partits de dreta, per part de les classes populars, creix directament proporcional a la moderació o dretanització dels partits d'esquerre.

Potser algun politòleg, polític, sociòleg, filòsof, teòleg, historiador o matemàtic no estiga d'acord amb això, però serà perquè de tan savis que són, miren coses tan abstractes que estan cecs i no veuen el que tenen davant dels ulls. 

P.S. El que he escrit ho haguera pogut escriure d'una manera políticament més correcta, però no ho he fet perquè no m'ha donat la gana. Val?