dijous, 23 de març de 2017

UNA REFLEXIÓ PRAGMÀTICA SOBRE EL PROCÈS


De vegades he llegit que Artur Mas, o Convergència Democràtica de Catalunya (Ara li han posat un altre nom, però no ha canviat res), han ventat el foc de l’independentisme no perquè són independentistes, sinó perquè volien crear una cortina de fum per a amagar la pèssima gestió de crisi econòmica amb retalls socials. Altres vegades he sentit opinions en el sentit que el motiu era fer passar desapercebut el finançament il·legal. No, jo crec que el motiu de la conversió a l’independentisme ha estat una altra, i molt més important.
Comencem per dir que la classe dominant catalana, l’aristocràcia durant l’antic règim i l’alta burgesia en l’edat contemporània, han tingut més por al poble català, als treballadors de fàbriques o jornalers del camp, que al domini espanyol. Crec que és una conclusió a la que podem arribar si estudiem la història desapassionadament. La petita burgesia catalana ha estat més identitària i més idealista, però sense llevar importància als interessos econòmics, clar.

Propose que ara partim de la negociació de Mas amb Zapatero en la qual van acordar retallar les competències d’un estatut que havia estat aprovat pel vuitanta per cent dels membres de les Corts Catalanes (80% !). Crec que no exagere ni dic res nou si afirme que en aquell moment Convergència Democràtica de Catalunya i Mas al capdavant no eren independentistes. ”Ara no toca parlar d’independència” deia en aquella època algun portaveu oficiós. No estic acusant ningú, estic constatant uns fets. Crec que estarem d’acord en el fet que fins a la sentència del Tribunal Constitucional, uns anys més tard, en contra d’alguns punts de l’estatut, a Catalunya els independentistes eren minoria exigua. ¿Després de la sentència Mas i CDC es converteixen immediatament en independentistes?. Crec recordar que no. Quan CDC i Mas al capdavant, comproven que l’autocar de l'independentisme va acaramullat de gent, és quan pensen que la part de la societat que ells políticament representen, no pot perdre l’autobús i decideixen, ben encertadament per part d’ells, pujar-hi i conduir-lo.

Això no és nou en la història. Durant la lluita (revolució americana) per la independència, el terratinent i advocat Robert Livingston va dir més o menys (ho escric de memòria) que “cal nedar dins d’un corrent que no es pot detenir i dirigir-lo”, i es va passar a la lluita per la independència d’Amèrica, en la que participava gent que es rebel·lava contra les injustícies socials de la classe dominant britànica i uns altres que, com Robert Livingston, volien conservar ni que fóra una part dels seus privilegis (propietat privada). Cosa lògica i correcta.


Si expose aquesta reflexió ara i ací (disculpeu-me si és massa llarga per un lloc com el blog Trepig) és pel següent motiu: Entenc que els independentistes catalans el que pretenen és crear un nou estat. Si es tracta d’això, ¿perquè hi ha partits d’esquerre, que se suposa que volen una nova societat més justa i igualitària –o justa i igualitària tot i les dificultats que suposen les circumstàncies geopolítiques— que no aprofiten l’oportunitat de crear un nou estat, a partir del qual puguen crear una nova societat i deixen passar l’autocar? ¿Què faran si un dia --tot i que creuen que és impossible, podria passar— Catalunya fóra independent? Córrer darrere de l’autocar “Ei que volem pujar!” I tindran tot el dret del món, però el poble (les urnes) els deixaran pujar? ¿No hauràn desperdiciat l’oportunitat de participar en la fundació de una nova societat?.

dimecres, 22 de març de 2017

L’illa de l’holandès (Ferran Torrent)


Una novel·la que no vaig llegir quan va ser publicada, farà prop de vint anys, i que he llegit ara (un exemplar comprat de segona mà) com acompanyament i entreteniment alternatiu a la lectura d’un llibre d’història més llarg i complex que reclama més atenció i concentració, i del qual parlaré pròximament.
L’acció passa en una illa verge al principi del boom urbanístic, amb un regidor que gestiona el desenvolupament amb despotisme i decidit a la urbanització salvatge, enfrontat amb els veïns de l’illa, al capdavant dels quals l’autor ens presenta uns personatges ben curiosos i genuïns. No falta les contradiccions de falangistes versus tecnòcrates. Tot i que alguns lectors han reconegut València com la ciutat de la qual depén l’administració municipal de l’illa, jo he vist més aviat la ciutat d’Alacant i l’illa de Tabarca, tot i que aquesta circumstància és, en qualsevol cas, anecdòtica.

L’illa com a lloc de refugi d’antics –i moderns—pirates, marginats i misantrops, atorga a la novel·la un sabor romàntic i emotiu que aconsegueix que no tinga importància que el final de la trama siga un pèl inversemblant. El guisat està salpebrat amb el to irònic i burleta que caracteritza l’autor de Sedaví.

dilluns, 13 de març de 2017

El general en su laberinto (Gabriel García Márquez)



Simón Bolívar, El Libertador, fa l'últim viatge de la seua vida envoltat pels seus incondicionals i pels records de la seua atrafegada vida, arrebossada de glòria, ben guanyada als camps de batalla, amb la seua genialitat d'estratega militar i als llits de tantíssimes dones de qualsevol estat i condició social, racial o cultural --cosa de la qual, tanmateix, mai no va presumir--. Malalt greu, físicament decadent però mentalment lúcid, sempre generós, desinteressat en qüestió de diners, i entre frustrat i resignat per no haver aconseguit la unitat de l'Amèrica Llatina, el general viatja --mai no se sap si decidit o no-- cap a l'exili total i definitiu. Un viatge narrat amb la màgia inconfusible de García Márquez que no sols furga en la personalitat del personatge sinó també en la del seu poble i que descriu amb el toc poètic de la prosa que el caracteritza, el paisatge i el medi en el qual es desenvolupa el viatge.

dijous, 9 de març de 2017

PRIMAVERA.


                                             Ja estem a la primavera! Jo no tinc cap estació meteorològica, com l’amic J. Miguel Femenia, però tinc a casa un “estaciòmetre” que mesura i em diu –en el seu idioma—a quina estació estem. Es tracta, en realitat, d’un bonsai de magraner. Quan comença a brotar amb llucs que al principi tenen un color foc i que va convertint-se a poc a poc en verd, significa que estem a la primavera. Quan les fulles s’han fet grans i han pres un color verd intens, ens diu que estem a l’estiu. Si té magranes madures, significa que hem entrat a la tardor. I si li han caigut totes les fulles, estem a l’hivern. Enguany ha anunciat el ple de l’hivern d’una manera peculiar, però molt convincent: completament florit de blanc, com podeu veure en una de les fotos que publique.

Els “hivernòfils” –tinc alguns amics que ho són-- enguany no es poden queixar. Hem tingut un hivern amb fred, neu, pluges, temporals amb trons i llamps, granissol, boira terrera que es tallava amb un ganivet esmussat, vent huracanat, humitat, mal temps... però ara ja estem a la primavera. Benvinguda estimada! Reproduiré un poema que li va dedicar Mossén Cinto Verdaguer                                                     




LI DIUEN FLOR DEL CUCUT
A LA GENTIL "PRIMAVERA"
PERQUÈ AIXÍ QUE EL SENT CANTAR
EN SON COIXÍ SE DESVETLLA.
TREMOLA ENCARA DE FRED,
MES TOTA S'ALEGRA
AL SENTIR COM AL CUCUT
LI HA RESPOST L'ORONETA,
ENTONANT UN CÀNTIC NOU
AMB UNA TONADA VELLA:
EL BON TEMPS HA ARRIBAT
BENEIDA PRIMAVERA!

                                                                                     
                                                                                       PRÍMULA. JACINT VERDAGUER

divendres, 24 de febrer de 2017

Fahrenheit 451

Si algú de vosaltres va llegir Fahrenheit 451 a finals dels anys seixanta o principi dels setanta, cosa normal si teniu la meua edat, us recomane que la torneu a llegir. Què recordava jo d’aquesta obra? Fonamentalment, que els sistemes totalitaris no acceptem debats, llibertat d’expressió, llibertat de pensament... en fi una sèrie de valors, tots els quals estan inserits en els llibres. Cosa per la qual el sistema mana cremar-los tots.
Però la relectura de la novel·la de Ray Bradbury, cinquanta anys després – seixanta-quatre després d’El bomber, la primera versió—et deixa bocabadat, perquè hi ha detalls que no recordava, com el paper adoctrinador, alienador i creador d’opinions de la majoria de mitjans de comunicació, els programes brossa de les televisions, i altres. En aquella època sols hi havia un canal –estatal—i no funcionava tot el dia. En aquella època la gent no anava pel carrer amb auriculars sense mirar-se ni parlar-se, no es passava la major part del seu temps lliure encantats davant la televisió ni jugant amb els cel·lulars i altres invents que no existien però que Bradbury imaginava.
Però hi ha algunes frases que deixen la sang freda. Per exemple, li diu un vell intel·lectual a un bomber penedit: “els responsables no sou els bombers, sinó la gent, que va deixar de llegir, de pensar. Els bombers (la policia política) sols sou un complement”. Jo crec que es llegia més a finals dels seixanta, amb Franco viu i envoltats de policia política –i amb major percentatge d’analfabets-- que no hui. Però la més aborronadora de totes és: “Coneixes la llei. On és el teu sentit comú” És una frase del cap dels bombers que actualment repeteix textualment el senyor Rajoy, dirigint-se als catalans que volen un referèndum. I aixina moltes altres.
Però hi ha un fet realment nefast que ja vaig constatar, ara fa un parell d’anys, amb la relectura d’ “Un món feliç” d’Aldous Huxley i que ací es repeteix. Ambdues novel·les estan pensades, o feien pensar, en sistemes totalitaris, com el feixisme o el comunisme soviètic. Però no ha estat aixina, tota la distòpia s’ha complit en el sistema neoliberal.(Ara no entra la policia política dins de casa i et crema els llibres però, amb altres mètodes, el resultat és similar).

dilluns, 20 de febrer de 2017

Els relats del pare Brow


Es tracta d’una col·lecció de cinquanta relats d'aquells que coneguem com a gènere de lladres i serenos o policíacs. La col·lecció està formada per cinc llibres amb un total de quaranta-huit relats més dos relats solts. En l’edició de RBA LA MAGRANA (col·lecció La Negra) s’ha publicat en un sol tom que, conseqüentment, resulta massa extens pel meu gust, a efectes de manejabilitat o de comoditat en l'ús.
Com en altres clàssics de novel·la negra (per exemple Sherlock Homes), el personatge principal, el que resol els crims, no és un professional, detectiu privat o oficial. En aquest cas es tracta d’un capellà catòlic, humil, modest, senzill, discret però també intel·ligent i intuïtiu i, això si, amb cert sentit de l’humor, com està manat en aquest gènere.
L’origen de la saviesa del personatge radica en el coneixement de l’ànima humana, conseqüència de confessions i diàlegs amb pecadors, criminals i descarrilats, tal com ens diu ell mateix. Chesterton ens diu, entre línies, que la religió catòlica –ell va ser creient i practicant—és la millor; els fanàtics o pallassos no són mai catòlics en aquests relats. Aquesta circumstància, però, no lli lleva mèrit a la imaginació i genialitat. El pare Brow actua sempre segons la moral catòlica. Una de les seues característiques és que no delata l’autor del crim, sinó que és el mateix criminal qui es lliura a la policia en sentir-se descobert pel capellà o es suïcida. En altres ocasions, salva un acusat que té totes les proves en contra, demostrant que no era un crim sinó un suïcidi o accident.
Una mostra de la seua moral: el pare Brow permet que un heroi que a més ha comés un crim, siga lloat per la història i s’ignore el crim, a condició que el crim no el pague un innocent. I una reflexió que podria ser vàlida hui, més de cent anys després d’haver estat escrita: “La fama de la riquesa és més dolça que els diners en si”

dilluns, 13 de febrer de 2017

CINC CADÀVERS


Amb un humor, desbordant, quasi irreverent, com una ciclogènesi explosiva, o millor com un tsunami, Josep Franco, un referent de la narrativa actual al País Valencià, fa una crìtica ferotge de la societat en la qual li ha tocat viure. Però, això si, també cal dir-ho, a l’humor fort li afegeix a vegades una ironia fina i tan elegant com una garseta de l’albufera.
Una crònica divertida de la societat actual, concretament a Sant Carles de la Ribera –Llegiu Sueca, si us abelleix-- i els seus orígens, el franquisme. No revelaré res important si dic que la culpa de tot és de l’efecte 2000 que havia de produir –deien— grans catàstrofes en el precís moment del canvi de segle i de mil·lenni.
Trenca un poc amb els cànons de la novel·la de lladres i serenos, al meu modest entendre, atés que el narrador no és l‘investigador ni la possible víctima del malfactor, sinó un tercer personatge que fa de narrador omniscient. La dificultat que això suposa la supera amb genialitat.