dilluns, 29 de gener de 2018

T.C i T.S

 La sentència del T.C. diu que Puigdemont té dret a ser candidat a President de la Generalitat, però ha d’estar presente a les Corts Catalanes per a ser investit. Però per a estar present  ha de demanar permís al T.S.  

A veure si ho he entés: segons el T.C. el T.S. ha de donar permís necessariament a Puigdemont perquè en cas contrari el T.S. estaria sentenciant en contra del T.C. No? Què difícil ho fan! I què difícil ho expliquen les televisions!

dissabte, 27 de gener de 2018

respecte.

El govern d’Espanya, amb el vistiplau del Senat (i els partits P.P. C's i PSOE) van aplicar l’article 155 de la C.E, convocant noves eleccions a les corts catalanes, per a “democratitzar” Catalunya. S’han celebrat les eleccions i l’únic candidat que proposen les candidatures és Puigdemont, amb la previsió que pot ser elegit per majoria absoluta dels diputats elegits democràticament ( i “democràticament”) per la ciutadania catalana. Aleshores què hem de fer? Tornar a convocar eleccions fins que guanye algú que no siga independentista? Aquest és el concepte de democràcia que tenen P.P., C’s. I PSOE. Ni PP ni C’s ni PSOE no em mereixen ni el més mínim respecte. Jo crec que pel fet de no acceptar el resultat electoral no mereixen el més mínim respecte de ningú que es considere demòcrata.

dijous, 25 de gener de 2018

PROU PREGUNTES, XE


 Resultat d'imatges de INTERROGANTS Un espanyol amb poc recursos econòmics (classe mitjana i baixa. És a dir, la majoria de votants), ¿a qui està més predisposat a acceptar: als polítics corruptes que li roben l'assistència sanitària i l'educació de la seua família i que governen en benefici de les grans fortunes, però que són uns grans patriotes i llueixen la bandereta espanyola, o als polítics independentistes no corruptes? La pregunta de l'enquesta podria ser: ¿qui creus que té motius (o més motius) per a estar a la presó, Junqueras o Ricardo Costa? El plantejament d’aquesta qüestió podria ser absurd, però sembla evident –massa evident—que hi ha tota una estratègia política darrere de la qüestió. És a dir: Ricardo Costa exhibeix la bandereta per casualitat? L’esforç del govern espanyol per a evitar que Puigdemont puga ser investit President (o del T. Suprem mantenint Junqueras a la presó) no té res a veure amb el poc esforç en aclarir el problema de la corrupció del P.P? Si em permeteu una altra pregunta, deixaré de fer-ne durant una temporada: ¿La corrupció és una qüestió conjuntural o estructural a l’Estat Espanyol? D'acord, no la contesteu.

Ai!, una altra i aquesta sí que és l'última: i si fóra estructural, quina seria la solució?

dimarts, 23 de gener de 2018

DUBTES


El govern espanyol i els mitjans de comunicació estatals mantenen que Espanya és un estat de dret i que existeix la divisió de poders i, conseqüentment, Junqueras i els independentistes presos, no es poden considerar presos polítics, perquè no és el govern qui els empresona sinó el sistema judicial, seguint pautes jurídiques i no polítiques.
Membres del PP i els mitjans de comunicació estatals ens han informat que el motiu que Puigdemont viatjara a Copenhaguen és que volia que el detingueren perquè aleshores estaria dins d’Espanya i podria ser legalment candidat. I també ens informen que aquest és el motiu pel qual el Tribunal Suprem no ha demanat a Dinamarca la detenció i extradició de Puigdemont. És a dir, ens diuen que el Tribunal Suprem ha actuat amb criteris polítics i no jurídics.
En quin dels dos casos ens menteixen el govern d’Espanya i els mitjans de comunicació estatals?
Uns i altres ens tracten com a xiquets de primària. No és més lògic pensar que si Puigdemont vol que el detinguen el més fàcil és entrar a Espanya i no anar a Dinamarca?
Jo crec que, el govern d’Espanya, el T.S. i els mitjans de comunicació estatals, el que no volen és que el discurs de Puigdemont se senta per Europa. i no demanen l'extradició per a no fer el ridícul.
I una altra cosa: hi ha tres paraules per a designar a les persones i associacions que estan a favor de la República de Catalunya. A saber, independentistes, sobiranistes, separatistes. Si llegim amb atenció els mitjans de comunicació estatals i el govern d’Espanya sempre usen la mateixa paraula, separatista. La mateixa que usava Franco (rojos, masones, separatistas). La meua pregunta –expressada sense mala intenció—és: Casualitat? O hi ha un rerefons ideològic darrere de les expressions? I si hi ha un rerefons ideològic, quina és la ideologia que fa de nexe? Massa preguntes?

dilluns, 15 de gener de 2018

Democràcia?



Em considerareu massa escèptic si proclame els meus dubtes sobre si Espanya és un estat democràtic? Bé, de tota manera proclame que he tingut dubtes ben raonats, crec jo, al respecte. Per molts, diferents i variats motius. Una xicoteta mostra:
L’1-O estava prohibit votar perquè era il·legal. I els antidisturbis van carregar amb força contra ciutadans (alguns, vellets i velletes que volien votar, van sortir ferits). Primera reflexió: la llei és primer que les votacions o les votacions fan les lleis? Segona reflexió: si la votació és il·legal, no seria suficient considerar il·legal el resultat sense caldre reprimir amb força bruta? Tercera reflexió: si amb tot i això s’ha de reprimir amb força bruta contra qui actua il·legalment, perquè no van entrar els antidisturbis al Consell de Ministres quan van acordar un pagament d’indemnització pel Càstor, després que el T.C. ho considerara il·legal? Una altra: perquè no han pegat una bona palissa a Montero per l’amnistia fiscal que, segons el TC és il·legal? Perquè no li van fer pagar a Montero l’import que s’han estalviat els que amagaven diners negres als paradisos fiscals? A Mas si que li fan pagar.
Per una altra banda, un acusat d’assassinat i violació, pot demanar, i se li concedeix, canvi de presó, però un pres polític (sí, polític perquè l’origen del suposat delicte és polític, no ha robat ni ha mort ni ha violat a ningú) demana el canvi de presó per a exercir el dret parlamentari conseqüència d’haver estat elegit en unes eleccions (legals, eh!) i no se li concedeix. S'aplica l'article 155 de la C.(no sé si legalment, el T.C. encara no s'ha pronunciat) per a convocar eleccions, se celebren i donen un resultat, i s'amenaça de tornar-lo a aplicar si la majoria parlamentària pren determinades decisions.
Tot això, i altres que calle per a no fer-ho massa llarg, era, crec jo, suficient motiu per a tindre dubtes sobre si a Espanya existeix la democràcia.
Però he llegit un llibre de Jaume Figueras “Adivina quien te habla de cine” i he recordat algunes coses del temps del dictador, que quasi havia oblidat. En referisc a la censura, segons la qual si en una pel·lícula apareixia un bes que no fóra maternal ni de germana (a la galta), es pegava la tisorada i es tallava escena. Pitjor encara si una xica mostrava un trosset de cama per damunt del genoll. Bé. Com podeu comprovar això hui no passa.

Per tant podem afirmar que, sí home, si, a Espanya hui hi ha democràcia, perquè podem veure cinema amb escenes eròtiques.

dimarts, 2 de gener de 2018

LA LLUM DE LES ESTRELLES MORTES


L’any 2017 ha acabat per a mi (acabar és sinònim de morir), amb la lectura de “La llum de les estrelles mortes” de Josep Manel Vidal (Edicions del Bullent). La coincidència ha sigut el resultat d’un cúmul d’estranyes i misterioses circumstàncies.
Alguna de les estrelles que veiem brillar van morir (es van apagar) fa milers d’anys. La distància les manté vives segons la nostra percepció. Són reals aquestes estrelles? La nostra vida és real o és el que percep la nostra consciència que ho veu des de milers d’anys de distància. Ja estic una altra volta amb allò de la percepció de la realitat i la realitat, conceptes que s’han repetit durant tot l’any. I torna la idea de la cova de Plató versus la forma com a realitat de Aristòtil. Crec que seria correcte dir que la història de la filosofia és, en part, la història de la recerca de la realitat.
En un escriptor què és real, la seua vida o la ficció que pretén haver creat? La realitat són les paraules que surten de la boca del poeta, o l’objectivitat de la mirada de la geògrafa?
És la subjectivitat nostàlgica i intimista del passat o és el present? O és el futur que preveiem? El passat continua sent en algun lloc la realitat actual?
No us espanteu. El llibre no sols ens convida a reflexionar, també són uns relats dotats d’una acció trepidant, misteris, suspens i podreu notar el lleuger salpebrat d’un pessiguet de bon humor.
En acabant el llibre vaig anar a sopar a l’associació de jubilats. Ja sabeu com va això: cava, raïm, torró, balls, serpentines... però això és una altra història... (o una altra realitat?). Feliç 2018.

dimecres, 27 de desembre de 2017

LES CENDRES DEL CAVALLER


Una biografia novel·lada de Joanot Martorell escrita per Silvestre Vilaplana, on exposa no sols la vida de l’autor del Tirant lo blanc sinó el procés de canvi de la societat feudal a l’Edat Moderna. Martorell és un cavaller, l’últim dels cavallers de l’Edat Mitjana. L’honor és més important que la riquesa o, fins i tot, que la vida (però mira per on, també sembla que la riquesa és símptoma d’honor). L’única cosa que no quadra és un cert sentit de l’humor en el Tirant (això crec recordar, tot i que fa molt de temps que el vaig llegir) del que no hi ha ni ombra en el tarannà del seu autor. Tindrà raó Guia...?