dilluns, 22 d’agost de 2016

La Rosa de Alejandria

Afegeix la llegenda
Darrerament, i per motius que ara no ve al cas relatar, la meua capacitat --i temps i ganes-- per llegir és superior a la disponibilitat de diners per comprar llibres. Això fa que he hagut de recórrer a familiars i amistats --que per cert han respost molt generosament-- i fins i tot he rebuscat entre les prestatgeries. De vegades et trobes amb algun llibre bo que convé rellegir, perquè és com si llegires un altre llibre, perquè les persones anem madurant i canviant.

Cercant, doncs, per les prestatgeries de la caseta m'he trobat una novel·la (La Rosa de Alejandria) de Manuel Vázquez Montalban. Al principi suposava que l'havia llegit, perquè jo sóc animal de costums fixes --que trenque contínuament-- segons les quals, la novel·la negra, i conseqüentment La estrella de Alejandria de Vázquez Montalban, es llegeixen a l'estiu, cosa que justificaria que el llibre estiguera a una prestatgeria de la caseta del Trepig on passe --recordant la meua senyora Joana Escorna-- els mesos de calor i bon oratge. Però no recordava haver-lo llegit i m'he posat a la feina. Trobar-te amb l'amic Biscuter, aquell geni de la cuina avantguardista, o al mateix Pepe Carvalho, sempre un bon sibarita, o amb el fet que els fulls dels llibres s’usen per encendre el foc, no demostra que has llegit el llibre, clar. Però quan he trobat una referència a quan Carvalho va ser agent de la CIA i va redactar un informe per comunicar a la Secretaria d'Estat, sobre les remors d'un possible desembarque de forces internacionals per a desbancar Franco i posar al seu lloc a Juan Goytisolo, he deduït que no l'havia llegit perquè, a no ser que m'haguera oblidat del fet com a conseqüència de fer-me vell --que també potser perquè la realitat és la realitat-- una bomba com aquesta no en vindria de nou.

Bé, el cas és que quan un sofreix un procés fortíssim d'artrosi, com és el meu cas i, com a conseqüència, un dolor horrorós de ciàtica que, amb una obstinació, perseverança, persistència i constància de crueltat indescriptible, dura mesos i mesos i que, conseqüentment, provoca una depressió fosca i rastrera, llegir Manuel Vázquez Montalban no et curarà l'artrosi, ni tampoc la ciàtica però alegra la vida de tal manera que t'oblides de la depressió i fins i tot la superes.

Llegir Vázquez Montalban –havia oblidat la seua mestria narrant històries complexes-- també porta a trobar-te amb alguna reflexió d'una lucidesa extraordinària, com quan una senyora alcaldessa --atenció: alcaldessa com a muller del senyor alcalde, que l'evolució i el feminisme avancen a poc a poc-- li diu a Pepe Carvalho: "Aquí hay franquismo desde siglos antes que mandara Franco" I un pensa que continuarà haguen-ne per secula secolorum, a no ser que peguem a fugir col·lectivament i política.

Bé, el cas és que ara pagaria per trobar algun exemplar de la revista Triunfo --potser en algun racó me'n queda algun exemplar arnat-- i poder llegir aquella columna "La Capilla Sixtina" que firmava un tal Sixto Càmara. Amb això sí que es curava fins i tot l'artrosi (en aquella època no en tenia, tot siga dit)

Potser algun dia contaré el succeït d'una vegada --d'estiu, és clar-- que llegia una novel·la de Manuel Vázquez Montalban, crec que Mares del Sur, però no posaré la mà dins del foc, fet que em va posar en una de les situacions més compromeses de la meua vida i de la que vaig sortir-me'n d'una manera poc intel·ligent i menys diplomàtica. Però ara no puc, que aquesta entrada ja és massa llarga.

divendres, 19 d’agost de 2016

Sancho Panza gobernador de Barataria

Afegeix la llegenda

A finals de juny vaig anar a la inauguració d'una exposició de l'artista, i amic, Ramón Pérez Carrió dels quadres originals de les il·lustracions del llibre Sancho Panza gobernador de Barataria. No vaig comprar cap quadre però vaig comprar el llibre, cadascú arriba on arriba.He de confessar amb molta satisfacció que els quadres em van entusiasmar. Quede clar, doncs, que vaig comprar el llibre per les il·lustracions, el text és el mateix d'un capítol del Quixot, que siga dit amb tot el respecte al senyor Cevantes, ara no m'apetia rellegir. Però admirant les il·lustracions --l'edició és molt bona, però amb un petit defecte, la lletra un poc menuda per la meua vista deteriorada pels anys, la lectura i la contemplació de coses boniques-- no vaig poder resistir la temptació de llegir-lo. Potser un dels motius és que no tenia res més a mà, o també perquè sóc dels que pensen que els llibres que  es compres s'han de llegir. Però vaig quedar satisfet per la gràcia i ironia de l'autor que fa que el seny --que no seria català aquest senyor, o valencià de Xixona?-- i la saviesa popular deixen en ridícul als il·lustres pedants. Enhorabona Ramón per les il·lustracions són molt boniques.

Alguna de les il·lustracions, junt amb altres obres de Ramón Perez Carrió es poden veure en la seua pàginahttp://www.ramonperezcarrio.com/

dilluns, 15 d’agost de 2016

Capvespre de Josep Bertomeu


Explicar els sentiments, les il·lusions, les experiències, l'esperança, les frustracions, per la recerca de la llibertat --individual i col·lectiva-- i d'una nova societat, per part de la joventut que va viure el tardofranquisme i la transició, és tan difícil com va ser viure aquella època, perquè hom recercava alguna cosa que no se sabia de ciència certa què era, on estava ni com es cuinava. Perquè mai no ho havíem conegut. Amb tot i això, Josep Bertomeu en Capvespre ho novel·la d'una manera perfecta. Els joves d'aquella generació, aquells que vam viure amb consciència des del maig francés fins als primers governs de la transició --alguns d'ells, vull dir, perquè la majoria sols pensaven en guateques i futbol--vam cometre alguns errors. De vegades, quan estic pessimista, em pregunte si va aprofitar per res. Clar que sí, dels errors s'aprén i es millora, del que no s'aprén ni es millora és d'aquells que no han comés errors perquè no han fet res. Capvespre és una novel·la imprescindible per conèixer aquella època, des del punt de vista d'un testimoni jo diria que privilegiat i que ha sabut aprofitar l'oportunitat. I els que vam viure aquell temps ens aborronem de recordar-ho. Enhorabona. 

diumenge, 14 d’agost de 2016

El traductor


Afegeix la llegenda


                       L'estiu és una estació que es va inventar perquè la gent s'ho passara bé, tot i que sempre hi ha excepcions, com l'amic Joan Serra --no suporta la calor-- a qui li desitge paciència --i li recomane una bona lectura. Però no serà possible una felicitat completa a l'estiu del 2016 si no llegiu --entre altres-- "El traductor" de Jovi Lozano-Seser. Em sembla impossible dissenyar un perdedor, un antiheroi tan perfecte com Ricard Abad. L'inici és espectacular i l'evolució de vertigen. Alegra l'esperit comprovar com es burla de tothom, especialment d'alguns en concret. Fins i tot, un s'adona que també es burla un poquet del lector, però home! Ací està la gràcia del bon humor.

divendres, 12 d’agost de 2016

VICTUS (Albert Sánchez Piñol)


Fa una setmana vaig acabar de llegir VICTUS d'Albert Sánchez Piñol (Ed. La Campana), amb un retard de quatre anys (!). És el llibre que més m'ha impactat de tots els que he llegit enguany, més que La pell freda o Pandora al Congo del mateix autor, llegits fa anys. A banda que la novel·la té força i va augmentant-la segons avança cap al final, com a novel·la històrica és d'un valor i rigor inqüestionable. Una anècdota de la novel·la fa referència a la resposta d'Alfons el Magnànim a la seua muller la castellana Elionor, quan aquesta diu que a Castella li haurien tallat el coll a Francesc de Vinatea per protestar contra una decisió reial que sotmetia algunes ciutats valencianes a les lleis de Castella --en contra dels furs--, segons queda demostrat en un altre llibre també imprescindible de Vicent Baidal, "Els valencians des de quan són valencians", també referenciat recentment en aquest blog: "Els valencians --i els catalans-- a diferència dels castellans, són lliures, senyora"

Per una altra banda, a mi sempre m'havia donat la impressió que el senyor Casanova, sense negar-li importància, en té menys de la que li concedeix l'institucionalisme català. Després d'aquesta lectura em ratifique en la meua opinió.

A l'alta burgesia catalana, tant al segle XIX com al XX sempre li ha fet més por el poble català, la classe treballadora catalana, que l'imperialisme castellà, ara conegut com a espanyol. Després d'aquesta lectura arribe a la conclusió, que el feudalisme del segle XVIII, antecessors com a classe dominant de l'actual alta burgesia, la por al seu poble era terrorífica i quan parlaven de constitucions i llibertats catalanes, es referien als drets i llibertats de la seua classe, fet que els va fer perdre --si jo no ho he entès malament-- la guerra que acabà l'11 de setembre del 1714, és a dir la que va fer perdre les llibertats de Catalunya (No li he dit Guerra Dinàstica o de Successió, perquè aquesta ja havia acabat abans) La iniciativa de la resistència sempre va ser del poble, sense menysprear alguns nobles que van seguir el poble --posant-se al davant això si-- sempre amb més respecte als nobles botiflers que no al poble independentista.

La crueltat de l'exèrcit francés -- i l'espanyol amb l'agreujant de la seua ineficàcia-- la indiferència del duc de Derwich al cost humà d'una batalla, a qui no l'importava les morts de persones d'ambdós bàndols per tal de guanyar una guerra, sinó exclusivament la seua glòria personal --puta glòria! -- queda ben palesa.

Abans d'això, Almansa, Xàtiva, la Llei de Nova Planta que acaba amb els nostres Furs, les nostres llibertats, el general Basset, tot això queda oblidat o es tracta de gaidó, tot i que va ser tan dramàtic com la defensa i presa de Barcelona.

A qui vulga llegir-lo, cosa que recomane, hauria de llegir primer els annexes finals: la cronologia de la guerra i els personatges, on s'especifica qui són de ficció i qui són històrics, cosa amb la qual evitareu confusions, sense que això perjudique la novel·la.


dijous, 11 d’agost de 2016

Óssa menor

I perquè no llegir un poemari de Joan Salvat-Papasseit? Un poeta autodidàctic, de difícil adscripció estilística, segons els crítics, de vegades menyspreat, de vegades admirat. Óssa menor és el poemari que, més per casualitat que no per altre motiu, acabe de llegir. Què voleu que us diga? A mi m'ha agradat, però més que comentar-lo reproduiré una estrofa d'un poema:

Ara no es fa però jo encara ho faria
--si d'un amor sofrís el desengany--
lligar l'atzar de la mar a ma vida
i anar tan lluny que no pogués tornar.
Oh, si el vaixell duia el nom de l'amiga
--de tant d'enyor llanguiria la mar.

A mi em sona romàntic, més arcaic --va ser escrit al segle XX-- que avantguardista, però ¿qui sóc jo per opinar de poesia? I més encara, ¿quina importància té que siga romàntic, modernista o avantguardista?

divendres, 1 de juliol de 2016

DAUALDEU


La revista DAUALDEU, que es publica trimestralment, dedica en el número de l'estiu del 2016, una part majoritària a l'avenc de Pedreguer, amb articles i fotografies de Jordi Doménech, Sergio Rosa, Policarp Garay (el primer geòleg i espeleòleg que va investigar científicament l'avenc) i Vicent Carrió.

La revista que ja ha publicat deu números, és d'una qualitat excel·lent, tant des del punt de vista del contingut (revista de divulgació científica i tecnològica), com d'edició. Enhorabona als promotors dela idea i a tots els col·laboradors.